domingo, 10 de marzo de 2013

L'EMERGENTISME

L' emergentisme és una teoria que afirma que una propietat por emergir o sorgir de la suma d'altres i pertànyer a una natura diferent; especialment s'aplica a la ment, de la qual es diu que emergeix del cervell però el transcendeix i té propietats no físiques, diferents de les materials de l'òrgan que la precedeix. El resultat és sempre més que la suma de les parts i no es pot descompondre en elles. Aplicat a la ment, l'emergentisme s'oposa al materialisme estricte (ja que sosté que la ment no és quelcom simplement físic) i al dualisme (ja que hi ha una relació estricta entre la ment i el cos).


La conseqüència final d’aquest plantejament era que el fenomen vital va ser considerat un fenomen biològic i psicofísic específic, irreductible a qualsevol altre de tipus purament fisicoquímic, i les característica més notable del d'aquest és la consciènciaLa consciència és la capacitat de saber qui o què ets, saber reconèixer-te.

EL DUALISME


El dualisme filosòfic és la creença que proposa que l'ésser humà té una part física (cos) i una mental o espiritual (ànima). En general, la tendència és simplificadora, suposar que les coses s’expliquen per l’existència de dos principis, irreductibles l’un a l’altre, i no per un (monisme) o per molts (pluralisme). 

Descartes va fer una interpretació de l'home, com compost de dos substàncies irreductibles, ment i cos, tan pròpia del pensament occidental i que ha portat històricament als problemes de la relació ment-cos.


En línies generals, les doctrines dualistes coincideixen en els següents trets: El principi del  es identificat amb la Llum i l'Esperit; el principi del Mal amb les Tenebres i la Matèria, o amb el diable o dimoni. 

No és possible resistir al principi del mal que inclina a pecar, i és aquest principi, no la persona, el responsable del pecat.

EL MONISME




Els monistes neguen que existeixin dos àmbits del real que en l'ésser humà equivalguin a cos i ànima. Els materialistes creuen que tot es redueix a connexions neuronals del cervell, un òrgan igual que els altres, i que no existeix més realitat que la física. 




El monisme considera l'home com un ésser unitari, format per una única realitat i substància. En general, és la reducció de les coses a una unitat, i això pot succeir en l’ordre ontològic i en l’ordre epistemològic.

Ontològic: El terme va aparèixer cap al segle XVII i va entrar en el vocabulari filosòfic per obra del filòsof racionalista alemany Christian Wolff. Encara que pugui confondre's a vegades amb la metafísica l'ontologia  pot definir-se com l'estudi de les concepcions de la realitat. 

Epistemològic: Etimològicament significa «estudi del coneixement», o «estudi de la ciència», i pot entendre’s com la branca de la filosofia que estudia els problemes del coneixement.


EL CERVELL

És la víscera de forma ovoidal situada a l’interior del crani que regeix el funcionament i la vida de relació dels éssers vius. El cervell és sens dubte l'estructura més complexa de l'organisme. Les seves cèl·lules, les neurones, estan especialitzades i es comuniquen per senyals elèctriques i químiques.


Les neurones són totes diferents unes d’altres encara que comparteixen certes característiques estructurals, per la qual cosa es poden distingir en elles tres regions:


  • El cos cel·lular: Rep impulsos, integra i transmet informació. Format per un nucli prominent, citoplasma, ribosomes, un bon nombre de mitocondris i un aparell de Golgi.

  • Les dendrites:  S'uneixen entre elles mitjançant una unió discontínua anomenada sinapsis. Segons el tipus de sinapsis podem diferenciar dos tipus de dendrites les de tipus elèctric i les de tipus químic.

  • L'axó: Per l'axó transiten els impulsos nerviosos o potencials d'acció des del cos cel·lular cap a la següent cèl·lula. Els axons poden agrupar-se i formar el que anomenem fibra nerviosa.

    Un neurotransmissor és una molècula que utilitzen els animals per transmetre, amplificar i modular senyals elèctrics entre una neurona i una altra cèl·lulaEs coneixen unes 30 substàncies que tenen propietat neurotransmissora, i cadascuna d’elles actua de forma característica, sent excitadora o inhibidora sobre la neurona en què incideix. Les substàncies neurotransmissores es reparteixen per tot el cervell en grups de neurones que funcionen específicament amb aquest neurotransmissor determinat.


    El cervell és el suport fisiobiològic de la ment.

    LA MENT


    La ment és la construcció psicològica que aglutina els actes de percepciócognicióemoció... És el que dóna consistència a les impressions i pensaments del subjecte, el que li permet tenir consciència i personalitat diferenciada de la resta. La ment s’ha d'entendre com el conjunt de facultats (capacitats) intel·lectuals i de les funcions psíquiques d’una persona, mentre que el cervell és el seu suport fisiobiològic.

       Segons el punt de vista adoptat, la ment pot ser un component del cervell o una entitat separada, pertanyent a un altre pla explicatiu.  Existirien tres vies principals d'abordar-ho: el dualisme, el materialisme i el emergentisme.

    Hi ha hagut moltes teories sobre la ment i el seu funcionament. Les primeres especulacions documentades són de pensadors com ZoroastreBudaPlatóAristòtil, i altres antics filòsofs grecsindis i, posteriorment, musulmans. Tot i que molts d'aquestes filòsofs sovint afirmaven l'existència d'una ment còsmica, comú a tots els éssers humans o a tot l'univers, aquesta idea ha caigut en desús o ha estat adoptada per altres conceptes, així que modernament s'entén la ment com quelcom sobretot individual.

    La majoria d'autors, en dibuixar possibles models mentals o imatges que expliquin com funciona, sostenen una visió modular de la ment, és a dir, la ment és l'agrupació de subconjunts de facultats més o menys independents que poden relacionar-se entre elles però que s'expliquen de diferent manera i que corresponen a activitats variades. Cada mòdul és específic, tot i que pot correspondre a més d'una àrea del cervell, i s'activa per defecte quan obté un estímul adequat a la seva expertesa.

    jueves, 15 de noviembre de 2012

    Homo erectus



    ANATOMIA

    L'Homo erectus és el descendent de l'Homo ergaster. Els Homo erectus fou una espècie amb una capacitat cranial bastant elevada (entre 850 i 1000 cc). 

    L'Homo erectus no tenia la mandíbula sobresortida, cosa que el diferència dels seus avantpassats. La cara tenia una forma curta i ample, el que assenyala que tenia molta similitud amb l'aspecte dels simis actuals. Les dents de l'Homo erectus eren més grans que les del seu avantpassat degut a que aquest ja tenia una dieta amb una ingesta de carn major a l'Homo ergaster.

    Tenien els ulls molt grans i una estatura bastant considerable. Com els seus avantpassats, la seva complexió física era forta i robusta. 


    CANVIS FUNCIONALS I DEL COMPORTAMENT

    Van sorgir a l'Àfrica per es van desplaçar cap a l'Àsia central i a l'oriental (a les sabanes i els boscos).

    Els homo erectus foren els primers en dur a termes viatges intercontinentals.
    Com a esdeveniment important, l’ Homo erectus va fabricar eines de pedra, va fer les primeres vivendes, objectes de fusta i el primer recipient de fusta. 

    Fabricaven els seus acampaments i practicaven la recol·lecció i la caça. Usaven vestits i eren capaços de comunicar-se.


    A més d'això  els últims Homo erectus van descobrir com controlar el foc, fet que fou un avenç cultural molt gran.

    miércoles, 14 de noviembre de 2012

    L'ésser humà



    L' Homo sapiens és l'única espècie supervivent del gènere Homo. L' Homo sapiens va sorgir a l'Àfrica fa uns 150.000 anys. 


    ANATOMIA

    Aquesta espècie té unes faccions més suaus  No té la cavitat supraorbital marcada. És la única espècie que presenta un front diferenciat i una barbeta. La mandíbula es va recol·locar més cap enrere, per tant, l' Homo sapiens té aquesta part menys sobresortida que la resta d'espècies.

    L' Homo sapiens té una musculatura menys desenvolupada que el neandertal. També té els braços lleugerament més curts que les cames, signe que l'estructura corporal ha canviat ja que aquesta espècie té un desplaçament bípede total.


    L'ÉSSER HUMÀ

    Els éssers humans som mamífers. El nostre període de gestació dura  9 mesos i en el moment en que naixem, el fet de ser mamífers ens dona una infància que recordem quan som adults.

    El nostre tipus de desplaçament és el bipedisme el que ens proporciona una columna vertebral recta que provoca que el nostre tronc estigui erecte. A més, dóna llibertat a les mans per poder agafar objectes.

    El que caracteritza principalment als humans és la tècnica, poder disposar d'eines provinents de la natura per arribar a una finalitat (tallar la carn, caçar un conill o pescar un peix).


    Les primeres eines com els ganivets rudimentaris van sorgir amb l' Homo habilis, però l'Homo sapiens va perfeccionar aquestes eines i va introduir noves les quals podem dividir en quatre etapes.


    • Aparició de l'art, l'art corporal, els instruments musicals i la decoració s'objectes.
    • Creació de les agulles de cosir, ganivets més petits i afilats.
    • Ganivets de fulla molt, molt fina anomenada "fulla de llorer"
    • Enterraments més complexos, fulles de pedra per inserir als mànecs.


    El fet de fer servir les eines i per tant, les mans, provoca una major utilització del cervell i un augment d’aquest. Això es deu a que, en el moment en que es fan servir les mans, al cervell es creen més connexions entre les neurones i les diferents àrees d’aquest i aquestes unions provoquen una major curiositat per fer servir les mans, donant lloc a una cadena tancada i per tant, un altre característica dels humans és un cervell molt desenvolupat intel·lectualment.



    Tot i que el cervell de l'Homo sapiens a no ser tan gran com el cervell del neandertal, el cervell de l’Homo sapiens és més eficient i aquest fa servir més regió del seu cervell.

    Els éssers humans tenim consciència del pas del temps, cosa que ens fa ser diferents de la resta d’éssers vius ja que, tenir noció del temps por fer que un humà sigui cruel, per exemple. En canvi, la resta d’animals actuen només pels estímuls i no pel passat. Això dona lloc a que l'ésser humà tingui sentiments.

    Altres característiques com els enterraments, els rituals, la construcció de cabanyes, el llenguatge, les relacions entre els membres d’un mateix grup i l’aprenentatge són fets culturals, que altres grups també tenen però que l’ésser humà aplica conjuntament.

    Per tant, l'ésser humà és un ésser viu molt complex