L'EMERGENTISME

L' emergentisme és una teoria que afirma que una propietat por emergir o sorgir de la suma d'altres i pertànyer a una natura diferent; especialment s'aplica a la ment, de la qual es diu que emergeix del cervell però el transcendeix i té propietats no físiques, diferents de les materials de l'òrgan que la precedeix. El resultat és sempre més que la suma de les parts i no es pot descompondre en elles. Aplicat a la ment, l'emergentisme s'oposa al materialisme estricte (ja que sosté que la ment no és quelcom simplement físic) i al dualisme (ja que hi ha una relació estricta entre la ment i el cos).

La conseqüència final d’aquest plantejament era que el fenomen vital va ser considerat un fenomen biològic i psicofísic específic, irreductible a qualsevol altre de tipus purament fisicoquímic, i les característica més notable del d'aquest és la consciència. La consciència és la capacitat de saber qui o què ets, saber reconèixer-te.

EL DUALISME

El dualisme filosòfic és la creença que proposa que l'ésser humà té una part física (cos) i una mental o espiritual (ànima). En general, la tendència és simplificadora, suposar que les coses s’expliquen per l’existència de dos principis, irreductibles l’un a l’altre, i no per un (monisme) o per molts (pluralisme). 

Descartes va fer una interpretació de l'home, com compost de dos substàncies irreductibles, ment i cos, tan pròpia del pensament occidental i que ha portat històricament als problemes de la relació ment-cos.

En línies generals, les doctrines dualistes coincideixen en els següents trets: El principi del Bé es identificat amb la Llum i l'Esperit; el principi del Mal amb les Tenebres i la Matèria, o amb el diable o dimoni. 

No és possible resistir al principi del mal que inclina a pecar, i és aquest principi, no la persona, el responsable del pecat.

EL MONISME

Els monistes neguen que existeixin dos àmbits del real que en l'ésser humà equivalguin a cos i ànima. Els materialistes creuen que tot es redueix a connexions neuronals del cervell, un òrgan igual que els altres, i que no existeix més realitat que la física.

El monisme considera l'home com un ésser unitari, format per una única realitat i substància. En general, és la reducció de les coses a una unitat, i això pot succeir en l’ordre ontològic i en l’ordre epistemològic.

Ontològic: El terme va aparèixer cap al segle XVII i va entrar en el vocabulari filosòfic per obra del filòsof racionalista alemany Christian Wolff. Encara que pugui confondre's a vegades amb la metafísica l'ontologia  pot definir-se com l'estudi de les concepcions de la realitat. 

Epistemològic: Etimològicament significa «estudi del coneixement», o «estudi de la ciència», i pot entendre’s com la branca de la filosofia que estudia els problemes del coneixement.

EL CERVELL

És la víscera de forma ovoidal situada a l’interior del crani que regeix el funcionament i la vida de relació dels éssers vius. El cervell és sens dubte l'estructura més complexa de l'organisme. Les seves cèl·lules, les neurones, estan especialitzades i es comuniquen per senyals elèctriques i químiques.

Les neurones són totes diferents unes d’altres encara que comparteixen certes característiques estructurals, per la qual cosa es poden distingir en elles tres regions:

• El cos cel·lular: Rep impulsos, integra i transmet informació. Format per un nucli prominent, citoplasma, ribosomes, un bon nombre de mitocondris i un aparell de Golgi.
  
  
• Les dendrites:  S'uneixen entre elles mitjançant una unió discontínua anomenada sinapsis. Segons el tipus de sinapsis podem diferenciar dos tipus de dendrites,  les de tipus elèctric i les de tipus químic.
  
  
• L'axó: Per l'axó transiten els impulsos nerviosos o potencials d'acció des del cos cel·lular cap a la següent cèl·lula. Els axons poden agrupar-se i formar el que anomenem fibra nerviosa.
  
  

Un neurotransmissor és una molècula que utilitzen els animals per transmetre, amplificar i modular senyals elèctrics entre una neurona i una altra cèl·lula. Es coneixen unes 30 substàncies que tenen propietat neurotransmissora, i cadascuna d’elles actua de forma característica, sent excitadora o inhibidora sobre la neurona en què incideix. Les substàncies neurotransmissores es reparteixen per tot el cervell en grups de neurones que funcionen específicament amb aquest neurotransmissor determinat.

El cervell és el suport fisiobiològic de la ment.

LA MENT

La ment és la construcció psicològica que aglutina els actes de percepció, cognició, emoció... És el que dóna consistència a les impressions i pensaments del subjecte, el que li permet tenir consciència i personalitat diferenciada de la resta. La ment s’ha d'entendre com el conjunt de facultats (capacitats) intel·lectuals i de les funcions psíquiques d’una persona, mentre que el cervell és el seu suport fisiobiològic.

   Segons el punt de vista adoptat, la ment pot ser un component del cervell o una entitat separada, pertanyent a un altre pla explicatiu.  Existirien tres vies principals d'abordar-ho: el dualisme, el materialisme i el emergentisme.

Hi ha hagut moltes teories sobre la ment i el seu funcionament. Les primeres especulacions documentades són de pensadors com Zoroastre, Buda, Plató, Aristòtil, i altres antics filòsofs grecs, indis i, posteriorment, musulmans. Tot i que molts d'aquestes filòsofs sovint afirmaven l'existència d'una ment còsmica, comú a tots els éssers humans o a tot l'univers, aquesta idea ha caigut en desús o ha estat adoptada per altres conceptes, així que modernament s'entén la ment com quelcom sobretot individual.

La majoria d'autors, en dibuixar possibles models mentals o imatges que expliquin com funciona, sostenen una visió modular de la ment, és a dir, la ment és l'agrupació de subconjunts de facultats més o menys independents que poden relacionar-se entre elles però que s'expliquen de diferent manera i que corresponen a activitats variades. Cada mòdul és específic, tot i que pot correspondre a més d'una àrea del cervell, i s'activa per defecte quan obté un estímul adequat a la seva expertesa.